dissabte, 26 de febrer del 2011

- unes titelles / unos títeres -

© Trícia Barrachina

Titelles de nosaltres mateixos ens hem estimat
com s'estimen les corfes d'algunes llavors.
Vola al carrer un vent que no
tot s'ho emporta: ni aranyes ni bocins.

No hi havia a València dos ombres com les nostres,
vagant per uns carrers, per unes clavegueres.
Moltes vegades he estat lluny durant estos
trenta-un anys que acumula el meu cos.
Ara escric, malalta d'una llunyania.
Vomite màscares, peces de roba, sostenidors,
bragues, calces, sabates, eau de cologne.
Vomite pell i un somriure amarg – o més amarg encara.
Moriran els peixos i les papallones,
eixos fills que vam gestar cadascun dels dies.
Morirem tots, a la fi
(cada dia naixen i moren les nostres miquetes).
El plaer d'algú deu gemegar, ara,
mentre el silenci del dol em posseix,
algú mastegarà la felicitat com
es mastega un vulgar xiclet de maduixa.

Em fumaré l'ànima feta tabac
enrotllada entre un fi paper que evoca una seda,
sabent que les vides només passen una vegada,
que els països de les meravelles es troben rere els espills.

Se m'ha extraviat la mistera.
Sempre la perd.

--

Títeres de nosotros mismos nos hemos amado
como se aman las cáscaras de algunas semillas.
Vuela en la calle un viento que no
todo se lo lleva: ni arañas ni pedazos.

No había en Valencia dos sombras como las nuestras,
vagando por unas calles, por unas alcantarillas.
Muchas veces he estado lejos durante estos
treinta y un años que acumula mi cuerpo.
Ahora escribo, enferma de una lejanía.
Vomito máscaras, prendas, sujetadores,
bragas, medias, zapatos, eau de cologne.
Vomito piel y una sonrisa amarga – o más amarga aún.
Morirán los peces y las mariposas,
esos hijos que gestamos cada uno de los días.
Moriremos todos, al fin
(cada día nacen y mueren nuestras migajas).
El placer de alguien debe gemir, ahora,
mientras el silencio del duelo me posee,
alguien masticará la felicidad como
se masca un vulgar chicle de fresa.

Me fumaré el alma hecha tabaco
enrollada entre un fino papel que evoca una seda,
sabiendo que las vidas sólo pasan una vez,
que los países de las maravillas se encuentran tras los espejos.

Se me ha extraviado el mechero.
Siempre lo pierdo.

divendres, 11 de febrer del 2011

– certs paisatges o espills de paper / ciertos paisajes o espejos de papel –

© Trícia Barrachina

Vaig esmunyint-me de mi mateixa,
sabedora de certes misèries,
sense voler descriure certs paisatges
certs indrets que volten pulmons enllà.
Les emocions transvestides per tirar avant,
per fer un pas, o tres, o cap.
No vull espills de paper.
M'agafe als ecos d'eixa vida que ressona afora
                                                                    en uns bars
– car ja no hi ha teulades a les teulades –
i fume un tabac de liar que aprete 
com uns maxilars enfollits apreten la pena.
Vaig esmunyint-me de mi mateixa
amb el tediós enyor a la sang
com una malaltia crònica que em degenera.

Avui Mubarak ja no governa
i Plutó seguix siguent un nanoplaneta.
Així els dies.


Voy escurriéndome de mí misma,
sabedora de ciertas miserias,
sin querer describir ciertos paisajes
ciertos lugares que vagan pulmones allá.
Las emociones travestidas para salir adelante,
para dar un paso, o tres, o ninguno.
No quiero espejos de papel.
Me agarro a los ecos de esa vida que resuena afuera
                                                                           en unos bares
– pues ya no hay tejados en los tejados –
y fumo un tabaco de liar que aprieto
como unos maxilares enloquecidos aprietan la pena.
Voy escurriéndome de mí misma
con la tediosa añoranza en la sangre
como una enfermedad crónica que me degenera.

Hoy Mubarak ya no gobierna
y Plutón sigue siendo un nanoplaneta.
Así los días.

diumenge, 7 de novembre del 2010

- el que queda / lo que queda -

© Trícia Barrachina
calien vides transparents
pells com vidres cristalls
amb la viva carnositat
d'unes natges o uns llavis

epidermis hipodermis
tot ho viatjàvem
érem vida tàctil
acabada de nàixer

coratjosa tendra
brollàvem des d'una
sola ànima
com un cànter nu

ara ja res queda
potser una tardor
cap certesa et corrobora
dubte si fórem somni

o fum inventat
de nicotina de quitrà
res acabem tenint
la felicitat no és una cosa



hacían falta vidas transparentes
pieles como vidrios cristales
con la viva carnosidad
de unas nalgas o unos labios

epidermis hipodermis
todo lo viajábamos
éramos vida táctil
acabada de nacer

valerosa tierna
brotábamos desde una
sola alma
como un cántaro desnudo

ahora ya nada queda
quizás un otoño
ninguna certeza te corrobora
dudo si fuimos sueño

o humo inventado
de nicotina de alquitrán
nada acabamos teniendo
la felicidad no es una cosa

dissabte, 23 d’octubre del 2010

- història d'un home cansat / historia de un hombre cansado -

© Trícia Barrachina


'La vida s'imposa
i jo no puc.'

Somiava l'home cansat,
amb sabates de plom,
que no caminava cansat.

Era un home cansat,
en aquella llarga vorera,
muscles caiguts
ànima avall,
mirada bisellada.

'La vida s'imposa
i jo no puc.'

La trista història
de l'home cansat
que somiava
agendes farcides,
ales de plata
i unes unes ulleres cares.

Al mateix cantó
de la ciutat,
una parella amb nadó
en cotxet
es besa en roig les dents.

Somiava l'home cansat,
cansat de somiar.

'La vida s'imposa
i jo no puc.'

Botins foradats.



'La vida se impone
y yo no puedo.'

Soñaba el hombre cansado,
con zapatos de plomo,
que no andaba cansado.

Era un hombre cansado,
en aquella larga acera,
hombros caídos 
alma abajo,
mirada biselada.

'La vida se impone
y yo no puedo.'

La triste historia
del hombre cansado
que soñaba
agendas rellenas,
alas de plata 
y unas unas gafas caras.

Al mismo lado
de la ciudad,
una pareja con bebé
en cochecito
se besa en rojo los dientes.

Soñaba el hombre cansado,
cansado de soñar.

'La vida se impone
y yo no puedo.'

Botines agujereados.

dilluns, 30 d’agost del 2010

- s/t -


© Trícia Barrachina

Sota un mateix cel
la solitud és una sola
i la mateixa.

Mentrestant,
aquella cortina
que dansa.



Bajo un mismo cielo
la soledad es una sola
y la misma.


Entretanto,
aquella cortina
que danza.

dijous, 5 d’agost del 2010

- estacions / estaciones -

© Trícia Barrachina

i allà
en aquell míser racó de la terra
vaig saber 
amb la certesa 
dels astres
que totes les estacions 
del món 
són 
la mateixa


y allí
en aquel mísero rincón de la tierra
supe
con la certeza 
de los astros
que todas las estaciones 
del mundo
son 
la misma

dijous, 22 de juliol del 2010

- de silencis i comiats / de silencios y despedidas -

© Trícia Barrachina
torne a casa
caminaré sobre carrers gastats
exactament amb la sensació
d'haver gastat cada carrer
s'esgoten les llambordes
com unes flors massa arruixades
i tu que seguixes callant
com la puta d'un cantó
la puta que no vol ser testimoni de res
calles amb el silenci d'eixa puta
que ha deixat de passejar
vorera amunt vorera avall
se t'han esgotat les paraules
de tantes que em vas dir
no trobaré mai cap illa
com la teua
et sé com els quatre cantons
del meu llit



vuelvo a casa
caminaré sobre calles gastadas
exactamente con la sensación 
de haber gastado cada calle
se agotan los adoquines
como unas flores demasiado regadas
y tú que sigues callando
como la puta de una esquina
la puta que no quiere ser testimonio de nada
callas con el silencio de esa puta 
que ha dejado de pasear
acera arriba acera abajo
se te han agotado las palabras
de tantas que me dijiste
nunca encontraré una isla
como la tuya
te sé como las cuatro esquinas
de mi cama