dijous, 17 de juny de 2010

- últimes planes de la moleskine / últimas páginas de la moleskine -

© Trícia Barrachina
Volguera escriure quelcom extraordinari
en estes últimes pàgines d'este
humil quadern de petits viatges.
Escriure, per exemple, la teua pell
nua, que esvara per mon cos.
Cal·ligrafiar els teus ulls
de mirada clara i colors insensats.
Descriure la posició exacta de cada pèl
que pul·lula amorosament ton pubis.
Copiar l'esquena de les pigues,
les imperfeccions agrestes de la teua pell.
Dibuixar sobre el teu cos tots
els mossos, les dents, les suors invictes;
corregint, després, les obscenitats més amoroses
amb perverses paraules amables i contingudes.
Esguitar els fulls brutalment, hormonal,
de tants arraps i colps de desig.
Desxifrar les onomatopeies dels gemecs
i la fúria d'un sexe que desconeix el silenci.
Callar eixes paraules que tems escoltar
i seguir mantenint l'amor sota un mutisme neguitós
que es mulla sense remei sempre que plou.
L'amor i la pena, més que cantats, cridats, bramats.
Escriure'ns estesos damunt el llit,
extenuats per l'oblit ferotge de nostra solemne existència,
i mussitar, aleshores, aquells versos tendríssims
que antuvi ens ballaren entre notes amables
i que ara ens mantenen aletejant uns pocs segons.

Mentrestant, la vida esdevé.



Quisiera escribir algo extraordinario 
en estas últimas páginas de este 
humilde cuaderno de pequeños viajes. 
Escribir, por ejemplo, tu piel desnuda, 
que resbala por mi cuerpo. 
Caligrafiar tus ojos 
de mirada clara y colores insensatos. 
Describir la posición exacta de cada pelo 
que pulula amorosamente tu pubis. 
Copiar la espalda de las pecas, 
las imperfecciones agrestes de tu piel. 
Dibujar sobre tu cuerpo todos 
los bocados, los dientes, los sudores invictos; 
corrigiendo, después, las obscenidades más amorosas 
con perversas palabras amables y contenidas. 
Salpicar las páginas brutal, hormonalmente, 
de tantos arañazos y golpes de deseo. 
Descifrar las onomatopeyas de los gemidos 
y la furia de un sexo que desconoce el silencio. 
Callar esas palabras que temes escuchar 
y seguir manteniendo el amor bajo un mutismo afanoso 
que se moja sin remedio siempre que llueve. 
El amor y la pena, más que cantados, gritados, berreados. 
Escribirnos tendidos sobre la cama, 
extenuados por el olvido feroz de nuestra solemne existencia, 
y musitar, entonces, aquellos versos tiernísimos 
que antaño nos bailaron entre notas amables 
y que ahora nos mantienen aleteando unos pocos segundos.


Mientras tanto, la vida sucede.

divendres, 11 de juny de 2010

- papallones anònimes / mariposas anónimas -

© Trícia Barrachina
agonitzava la papallona
sobre aquella vorera del món
com aquella gota d'aigua
penjant del coll d'una aixeta

he estat papallona
per instants
he sigut eixa papallona
amb ales de cendres
sobre aquella grisa vorera
carrer de Les Barques avall

he sigut, uns segons,
eixa tristesa anònima
que precedix la mort
d'una subtil papallona
que algú, un dia,
retallant una felicitat,
va perseguir amb el dit

la vida vençuda
les papallones també agonitzen



agonizaba la mariposa 
sobre aquella acera del mundo 
como aquella gota de agua 
colgando del cuello de un grifo

he sido mariposa 
por instantes 
he sido esa mariposa 
con alas de cenizas 
sobre aquella gris acera 
calle de Las Barcas abajo

he sido, unos segundos, 
esa tristeza anónima 
que precede la muerte 
de una sutil mariposa 
que alguien, un día, 
recortando una felicidad, 
persiguió con el dedo

la vida vencida
las mariposas también agonizan