dijous, 25 de febrer de 2010

- somewhere only we know -

© Trícia Barrachina
Ho vam tindre tot
a la vora d'aquell foc.
Ànimes, totes,
i un fil d'aram.
I vagàvem entre
un lleuger núvol ample
de cotons de ciutat
i una fam o una pols
d'absències mal curades.
Volíem tot a les butxaques,
nus com estàvem.
Mossegàrem la poma.
Unes pomes.
El mercat n'estava ple.
Tot olia a poma.
Tot era poma
que envestíem amb dents
blanques.
Ara,
fugim d'aquell núvol
temerari que ens omple
els armaris de nostàlgia.

Ai, aquella corbata
- i la sabor de la llima -


Lo tuvimos todo
a orillas de aquel fuego. 
Almas, todas,
y un hilo de alambre. 
Y vagábamos entre 
una ligera nube ancha 
de algodones de ciudad 
y un hambre o un polvo 
de ausencias mal curadas. 
Queríamos todo en los bolsillos, 
desnudos como estábamos. 
Mordimos la manzana. 
Unas manzanas. 
El mercado estaba lleno. 
Todo olía a manzana. 
Todo era manzana 
que embestíamos con dientes 
blancos. 
Ahora, 
huimos de aquella nube 
temeraria que nos llena 
los armarios de nostalgia.

Ay, aquella corbata 
- y el sabor de limón  -

dijous, 11 de febrer de 2010

- eterns retorns / eternos retornos -

© Trícia Barrachina
Cremàvem uns papers
com per tornar a escriure
aquelles mateixes paraules
ara fetes cendra.

I aquella falla petita,
aquella falla de fulls nostres
com en un ritual
que mai s'acabava.

Vora la foguera
matàvem el que vam ser
per tornar a alenar
la primera llum del dia.

– Per favor, acosta'm eixa llapissera.


Quemábamos unos papeles 
como para volver a escribir 
aquellas mismas palabras 
ahora hechas ceniza. 

Y aquella pequeña falla, 
aquella falla de nuestras páginas 
como en un ritual 
que nunca se acababa. 

Alrededor de la hoguera 
matábamos lo que fuimos 
para volver a respirar
la primera luz del día. 

– Por favor, acércame ese lápiz.

dijous, 4 de febrer de 2010

- uns melics, aquelles coses / unos ombligos, aquellas cosas -

© Trícia Barrachina
allò que esdevé
més enllà del melic.
la vida esclata
en lletres minúscules

aquello que sucede
más allá del ombligo.
la vida estalla
en letras minúsculas

dilluns, 1 de febrer de 2010

- ai, Cabanyal... -

© Trícia Barrachina
Vinc de racons marítims.
D'escoltar unes veus,
unes mans.
D'una lluita per preservar
l'art d'una vida senzilla,
d'uns veïns amables,
d'uns carrers des dels que,
en silenci,
s'escolta la remor de la mar.
Vinc d'unes voreres que
ja s'han inventat i que
ara
sagnen.
Vinc d'unes parets
deixades,
que demanen vida,
o respecte,
aquella flor d'un balcó,
aquelles dones que ixen
a comprar peix.
Ai, Cabanyal,
que plores.
Et mataran.
I morirem.
Trencadís.

Vengo de rincones marítimos. 
De escuchar unas voces, 
unas manos. 
De una lucha por preservar 
el arte de una vida sencilla, 
de unos vecinos amables, 
de unas calles desde las que, 
en silencio, 
se escucha el rumor del mar. 
Vengo de unas aceras que 
ya se han inventado y que 
ahora 
sangran. 
Vengo de unas paredes 
dejadas, 
que piden vida, 
o respeto, 
aquella flor de un balcón, 
aquellas mujeres que salen 
a comprar pescado. 
Ay, Cabanyal, 
que lloras. 
Te matarán. 
Y  moriremos. 
Trencadís.