- unes titelles / unos títeres -

© Trícia Barrachina

Titelles de nosaltres mateixos ens hem estimat
com s'estimen les corfes d'algunes llavors.
Vola al carrer un vent que no
tot s'ho emporta: ni aranyes ni bocins.

No hi havia a València dos ombres com les nostres,
vagant per uns carrers, per unes clavegueres.
Moltes vegades he estat lluny durant estos
trenta-un anys que acumula el meu cos.
Ara escric, malalta d'una llunyania.
Vomite màscares, peces de roba, sostenidors,
bragues, calces, sabates, eau de cologne.
Vomite pell i un somriure amarg – o més amarg encara.
Moriran els peixos i les papallones,
eixos fills que vam gestar cadascun dels dies.
Morirem tots, a la fi
(cada dia naixen i moren les nostres miquetes).
El plaer d'algú deu gemegar, ara,
mentre el silenci del dol em posseix,
algú mastegarà la felicitat com
es mastega un vulgar xiclet de maduixa.

Em fumaré l'ànima feta tabac
enrotllada entre un fi paper que evoca una seda,
sabent que les vides només passen una vegada,
que els països de les meravelles es troben rere els espills.

Se m'ha extraviat la mistera.
Sempre la perd.

--

Títeres de nosotros mismos nos hemos amado
como se aman las cáscaras de algunas semillas.
Vuela en la calle un viento que no
todo se lo lleva: ni arañas ni pedazos.

No había en Valencia dos sombras como las nuestras,
vagando por unas calles, por unas alcantarillas.
Muchas veces he estado lejos durante estos
treinta y un años que acumula mi cuerpo.
Ahora escribo, enferma de una lejanía.
Vomito máscaras, prendas, sujetadores,
bragas, medias, zapatos, eau de cologne.
Vomito piel y una sonrisa amarga – o más amarga aún.
Morirán los peces y las mariposas,
esos hijos que gestamos cada uno de los días.
Moriremos todos, al fin
(cada día nacen y mueren nuestras migajas).
El placer de alguien debe gemir, ahora,
mientras el silencio del duelo me posee,
alguien masticará la felicidad como
se masca un vulgar chicle de fresa.

Me fumaré el alma hecha tabaco
enrollada entre un fino papel que evoca una seda,
sabiendo que las vidas sólo pasan una vez,
que los países de las maravillas se encuentran tras los espejos.

Se me ha extraviado el mechero.
Siempre lo pierdo.