dilluns, 1 de febrer del 2010

- ai, Cabanyal... -

© Trícia Barrachina
Vinc de racons marítims.
D'escoltar unes veus,
unes mans.
D'una lluita per preservar
l'art d'una vida senzilla,
d'uns veïns amables,
d'uns carrers des dels que,
en silenci,
s'escolta la remor de la mar.
Vinc d'unes voreres que
ja s'han inventat i que
ara
sagnen.
Vinc d'unes parets
deixades,
que demanen vida,
o respecte,
aquella flor d'un balcó,
aquelles dones que ixen
a comprar peix.
Ai, Cabanyal,
que plores.
Et mataran.
I morirem.
Trencadís.

Vengo de rincones marítimos. 
De escuchar unas voces, 
unas manos. 
De una lucha por preservar 
el arte de una vida sencilla, 
de unos vecinos amables, 
de unas calles desde las que, 
en silencio, 
se escucha el rumor del mar. 
Vengo de unas aceras que 
ya se han inventado y que 
ahora 
sangran. 
Vengo de unas paredes 
dejadas, 
que piden vida, 
o respeto, 
aquella flor de un balcón, 
aquellas mujeres que salen 
a comprar pescado. 
Ay, Cabanyal, 
que lloras. 
Te matarán. 
Y  moriremos. 
Trencadís.

4 comentaris:

mgab. ha dit...

morimos todos un poco cuando exterminan las huellas de unas vidas..

Unknown ha dit...

Nos acompaño en el sentimiento, Jin...

Unknown ha dit...

morir un poco, cada día. pero acaso lo de siempre, y no por eso deja de doler. le vent nous portera...

Unknown ha dit...

Efectivamente, no por eso deja de doler. No por eso nos abandona la rabia ni las ganas de gritar en los oídos de ciertas personas que no voy a nombrar, más por no ensuciar mis propias guaridas que por respeto...
Al vent...