dimecres, 18 de maig del 2011

- petits retorns poètics / pequeños retornos poéticos-

© Trícia Barrachina
He vist els arbres que naixien
de la terra, immòbils.
He mirat unes taules,
a les terrasses,
farcides de gents
que somreien quotidianes:
la colla que es feia fotos
amb peculiars disfresses
d'ulleres color fúcsia festiu,
el pare que enraonava amb 
l'adolescència de sa filla,
les cerveses pacients
i els cigarrets prohibits.
I aquella parella
que perseguia un escaparat de teles
agafant-se les mans,
sabent que tot es pot perdre,
buscant no perdre's,
mentre aquell home del passatge
tancava la reixa del passatge.
He xafat uns carrers que sempre xafe,
que les meues sabates bé coneixen 
immensament a milímetres.
I he buscat a la butxaca
les claus que obrin el pany
del portal on viu eixa casa que habite,
ensopegant amb esta
estranya llibertat petita
que sovint oblide
amb tantes hores dels dies.
El silenci d'esta peixera
m'esperava per acollir-me,
reverenciant estes lletres 
manuscrites com a vòmits,
sabent que tot és massa sempre.


Glops suaus de tinta que rellisca.


---


He visto los árboles que nacían
de la tierra, inmóviles.
He mirado unas mesas,
en las terrazas,
rellenas de gentes
que sonreían cotidianas:
el grupo que se hacía fotos
con peculiares disfraces
de gafas color fucsia festivo,
el padre que hablaba con
la adolescencia de su hija,
las cervezas pacientes
y los cigarrillos prohibidos.
Y aquella pareja
que perseguía un escaparate de telas
cogiéndose las manos,
sabiendo que todo se puede perder,
buscando no perderse,
mientras aquel hombre del pasaje
cerraba la reja del pasaje.
He pisado unas calles que siempre piso,
que mis zapatos bien conocen
inmensamente a milímetros.
Y he buscado en el bolsillo
las llaves que abren la cerradura
del portal donde vive esa casa que habito,
tropezando con la misma
extraña libertad pequeña
que a menudo olvido
con tantas horas de los días.
El silencio de esta pecera
me esperaba para acogerme,
reverenciando estas letras
manuscritas como vómitos,
sabiendo que todo es demasiado siempre.

Tragos suaves de tinta que resbala.

6 comentaris:

mgab. ha dit...

'me gusta'

:)

cool bloke upstairs ha dit...

Muy bella poesía, Trícia.... me gusta tu persona. Mucho.

Unknown ha dit...

Marie, gracias, amiga!

Unknown ha dit...

Filip, muchas gracias! A mi persona también le gusta tu persona. '·P

En serio, gracias.

xnem ha dit...

si.

Paco Rral ha dit...

Existe una creencia popular que dice que usted habita en más de un lugar...
Bonito lo que escribe.