- unes titelles / unos títeres -

© Trícia Barrachina

Titelles de nosaltres mateixos ens hem estimat
com s'estimen les corfes d'algunes llavors.
Vola al carrer un vent que no
tot s'ho emporta: ni aranyes ni bocins.

No hi havia a València dos ombres com les nostres,
vagant per uns carrers, per unes clavegueres.
Moltes vegades he estat lluny durant estos
trenta-un anys que acumula el meu cos.
Ara escric, malalta d'una llunyania.
Vomite màscares, peces de roba, sostenidors,
bragues, calces, sabates, eau de cologne.
Vomite pell i un somriure amarg – o més amarg encara.
Moriran els peixos i les papallones,
eixos fills que vam gestar cadascun dels dies.
Morirem tots, a la fi
(cada dia naixen i moren les nostres miquetes).
El plaer d'algú deu gemegar, ara,
mentre el silenci del dol em posseix,
algú mastegarà la felicitat com
es mastega un vulgar xiclet de maduixa.

Em fumaré l'ànima feta tabac
enrotllada entre un fi paper que evoca una seda,
sabent que les vides només passen una vegada,
que els països de les meravelles es troben rere els espills.

Se m'ha extraviat la mistera.
Sempre la perd.

--

Títeres de nosotros mismos nos hemos amado
como se aman las cáscaras de algunas semillas.
Vuela en la calle un viento que no
todo se lo lleva: ni arañas ni pedazos.

No había en Valencia dos sombras como las nuestras,
vagando por unas calles, por unas alcantarillas.
Muchas veces he estado lejos durante estos
treinta y un años que acumula mi cuerpo.
Ahora escribo, enferma de una lejanía.
Vomito máscaras, prendas, sujetadores,
bragas, medias, zapatos, eau de cologne.
Vomito piel y una sonrisa amarga – o más amarga aún.
Morirán los peces y las mariposas,
esos hijos que gestamos cada uno de los días.
Moriremos todos, al fin
(cada día nacen y mueren nuestras migajas).
El placer de alguien debe gemir, ahora,
mientras el silencio del duelo me posee,
alguien masticará la felicidad como
se masca un vulgar chicle de fresa.

Me fumaré el alma hecha tabaco
enrollada entre un fino papel que evoca una seda,
sabiendo que las vidas sólo pasan una vez,
que los países de las maravillas se encuentran tras los espejos.

Se me ha extraviado el mechero.
Siempre lo pierdo.

– certs paisatges o espills de paper / ciertos paisajes o espejos de papel –

© Trícia Barrachina

Vaig esmunyint-me de mi mateixa,

sabedora de certes misèries,

sense voler descriure certs paisatges

certs indrets que volten pulmons enllà.

Les emocions transvestides per tirar avant,

per fer un pas, o tres, o cap.

No vull espills de paper.

M'agafe als ecos d'eixa vida que ressona afora

                                                                    en uns bars

– car ja no hi ha teulades a les teulades –

i fume un tabac de liar que aprete 

com uns maxilars enfollits apreten la pena.

Vaig esmunyint-me de mi mateixa

amb el tediós enyor a la sang

com una malaltia crònica que em degenera.

Avui Mubarak ja no governa

i Plutó seguix siguent un nanoplaneta.

Així els dies.

–

Voy escurriéndome de mí misma,
sabedora de ciertas miserias,
sin querer describir ciertos paisajes
ciertos lugares que vagan pulmones allá.
Las emociones travestidas para salir adelante,
para dar un paso, o tres, o ninguno.
No quiero espejos de papel.
Me agarro a los ecos de esa vida que resuena afuera
                                                                           en unos bares
– pues ya no hay tejados en los tejados –
y fumo un tabaco de liar que aprieto
como unos maxilares enloquecidos aprietan la pena.
Voy escurriéndome de mí misma
con la tediosa añoranza en la sangre
como una enfermedad crónica que me degenera.

Hoy Mubarak ya no gobierna
y Plutón sigue siendo un nanoplaneta.

Así los días.