dimarts, 12 de juliol del 2011

- recepta per a vesprada d'oblit / receta para tarde de olvido -

© Trícia Barrachina
Esdevé la vesprada com una 
arena dins un rellotge de vidre.
Ha plogut fa unes hores.
Ha plogut fort,
com per trencar en bocins
l'apegalosa peresa amant
que em llepa l'ànima.
Et pense sota una música
que acarona els plecs, la pell,
i ens imagine aliens,
sobre els llençols desfets,
volant, estesos com estem,
ignorant voluntàriament els forats
que ens soterren cada dia de cada hora,
cuinant un món impossible
més impossible encara sense nosaltres.
Posem sal a certes paraules i
unes gotetes de llima, potser;
tallem en juliana els moments del metro,
i afegim mitja punteta de pebrera
mentre creuem imprudents alguns
semàfors en roig ciutat endins.
Torrem aquelles insidioses cartes del banc
que sempre acaben arribant,
gratinem eixa trucada telefònica
que ens ha posat pedra en sabata
                                        –sabata en pedra–
i tot des dels foguers d'un llit blanc
que simplement està,
com la resta de les coses que estan,
que movem, titellaires, amb ulls cecs,
que se'ns oferixen sense voluntat, pacients.


Mirem, des d'allà, un sostre
del que penja una làmpara
que a penes arribem a encendre,
buscant l'anhelat oblit absolut.
Supervivència humana
                                   –sí.
Felicitat en carícies
                             –també.





Sucede la tarde como una
arena dentro de un reloj de cristal.
Ha llovido hace unas horas.
Ha llovido fuerte,
como para romper en pedazos
la pegajosa pereza amante
que me lame el alma.
Te pienso bajo una música
que acaricia los pliegues, la piel,
y nos imagino ajenos,
sobre las sábanas deshechas,
volando, tendidos como estamos,
ignorando voluntariamente los agujeros
que nos entierran cada día de cada hora,
cocinando un mundo imposible
más imposible todavía sin nosotros.
Ponemos sal a ciertas palabras y
unas gotitas de limón, tal vez;
cortamos en juliana los momentos del metro,
y añadimos media puntita de guindilla
mientras cruzamos imprudentes algunos
semáforos en rojo ciudad adentro.
Tostamos aquellas insidiosas cartas del banco
que siempre acaban llegando,
gratinamos esa llamada telefónica
que nos ha puesto piedra en zapato
                                           –
zapato en piedra–
y todo desde los fogones de una cama blanca
que simplemente está,
como el resto de las cosas que están,
que movemos, titiriteros, con ojos ciegos,
que se nos ofrecen sin voluntad, pacientes.
Miramos, desde allí, un techo
del que cuelga una lámpara
que apenas llegamos a encender,
buscando el ansiado olvido absoluto.
Supervivencia humana
                                   –s
í.
Felicidad en caricias
                               –ta
mbién.




dimecres, 18 de maig del 2011

- petits retorns poètics / pequeños retornos poéticos-

© Trícia Barrachina
He vist els arbres que naixien
de la terra, immòbils.
He mirat unes taules,
a les terrasses,
farcides de gents
que somreien quotidianes:
la colla que es feia fotos
amb peculiars disfresses
d'ulleres color fúcsia festiu,
el pare que enraonava amb 
l'adolescència de sa filla,
les cerveses pacients
i els cigarrets prohibits.
I aquella parella
que perseguia un escaparat de teles
agafant-se les mans,
sabent que tot es pot perdre,
buscant no perdre's,
mentre aquell home del passatge
tancava la reixa del passatge.
He xafat uns carrers que sempre xafe,
que les meues sabates bé coneixen 
immensament a milímetres.
I he buscat a la butxaca
les claus que obrin el pany
del portal on viu eixa casa que habite,
ensopegant amb esta
estranya llibertat petita
que sovint oblide
amb tantes hores dels dies.
El silenci d'esta peixera
m'esperava per acollir-me,
reverenciant estes lletres 
manuscrites com a vòmits,
sabent que tot és massa sempre.


Glops suaus de tinta que rellisca.


---


He visto los árboles que nacían
de la tierra, inmóviles.
He mirado unas mesas,
en las terrazas,
rellenas de gentes
que sonreían cotidianas:
el grupo que se hacía fotos
con peculiares disfraces
de gafas color fucsia festivo,
el padre que hablaba con
la adolescencia de su hija,
las cervezas pacientes
y los cigarrillos prohibidos.
Y aquella pareja
que perseguía un escaparate de telas
cogiéndose las manos,
sabiendo que todo se puede perder,
buscando no perderse,
mientras aquel hombre del pasaje
cerraba la reja del pasaje.
He pisado unas calles que siempre piso,
que mis zapatos bien conocen
inmensamente a milímetros.
Y he buscado en el bolsillo
las llaves que abren la cerradura
del portal donde vive esa casa que habito,
tropezando con la misma
extraña libertad pequeña
que a menudo olvido
con tantas horas de los días.
El silencio de esta pecera
me esperaba para acogerme,
reverenciando estas letras
manuscritas como vómitos,
sabiendo que todo es demasiado siempre.

Tragos suaves de tinta que resbala.