i m'ompli
d'un fum tòxic
arriba a matar-me de plaer
rere un piano de notes finíssimes
i secretes aromes
d'amor i melassa.
El gaudi d'una petita mort.
Cèl·lules de nicotina
que davallen per l'ànima.
La maten,
a miques,
dolçament i paulatina.
Com aquell bes
a la porta d'aquella habitació
d'hotel callat.
Aquella cambra
que amaga
– encara –
uns gemecs,
uns dubtes
– temors infinits –.
El xiuxiueig d'unes mans
àvides,
feroces.
Camins impensables
que mai gosàrem dibuixar.
Dreceres
per recórrer amb
ulls cecs,
peus nus.
I el carmí dels
llavis
que desapareix,
de tantes dents.
I fume.
Només fume.
Este cigarrillo que enciendo
y me llena
de un humo tóxico
llega a matarme de placer
tras un piano de notas finísimas
y secretos aromas
de amor y melaza.
El goce de una pequeña muerte.
Células de nicotina
que bajan por el alma.
La matan,
a añicos,
dulce y paulatinamente.