dimecres, 18 de maig del 2011

- petits retorns poètics / pequeños retornos poéticos-

© Trícia Barrachina
He vist els arbres que naixien
de la terra, immòbils.
He mirat unes taules,
a les terrasses,
farcides de gents
que somreien quotidianes:
la colla que es feia fotos
amb peculiars disfresses
d'ulleres color fúcsia festiu,
el pare que enraonava amb 
l'adolescència de sa filla,
les cerveses pacients
i els cigarrets prohibits.
I aquella parella
que perseguia un escaparat de teles
agafant-se les mans,
sabent que tot es pot perdre,
buscant no perdre's,
mentre aquell home del passatge
tancava la reixa del passatge.
He xafat uns carrers que sempre xafe,
que les meues sabates bé coneixen 
immensament a milímetres.
I he buscat a la butxaca
les claus que obrin el pany
del portal on viu eixa casa que habite,
ensopegant amb esta
estranya llibertat petita
que sovint oblide
amb tantes hores dels dies.
El silenci d'esta peixera
m'esperava per acollir-me,
reverenciant estes lletres 
manuscrites com a vòmits,
sabent que tot és massa sempre.


Glops suaus de tinta que rellisca.


---


He visto los árboles que nacían
de la tierra, inmóviles.
He mirado unas mesas,
en las terrazas,
rellenas de gentes
que sonreían cotidianas:
el grupo que se hacía fotos
con peculiares disfraces
de gafas color fucsia festivo,
el padre que hablaba con
la adolescencia de su hija,
las cervezas pacientes
y los cigarrillos prohibidos.
Y aquella pareja
que perseguía un escaparate de telas
cogiéndose las manos,
sabiendo que todo se puede perder,
buscando no perderse,
mientras aquel hombre del pasaje
cerraba la reja del pasaje.
He pisado unas calles que siempre piso,
que mis zapatos bien conocen
inmensamente a milímetros.
Y he buscado en el bolsillo
las llaves que abren la cerradura
del portal donde vive esa casa que habito,
tropezando con la misma
extraña libertad pequeña
que a menudo olvido
con tantas horas de los días.
El silencio de esta pecera
me esperaba para acogerme,
reverenciando estas letras
manuscritas como vómitos,
sabiendo que todo es demasiado siempre.

Tragos suaves de tinta que resbala.

diumenge, 10 d’abril del 2011

- ella era així / ella era así -

© Trícia Barrachina
Ella era així
Succeïa que ella no ho sabia


Ignorava les finestres
I els fanals
Les habitacions en penombra
Les portes amb fils com a cortines


Ella era així
I no se sabia ni li calia
I en un puny de dolor
Es rentava els somnis al dematí


I entre el silenci dels cristalls
Algú la contemplava i fumava


--


Ella era así
Sucedía que ella no lo sabía


Ignoraba las ventanas
Y las farolas
Las habitaciones en penumbra
Las puertas con hilos como cortinas


Ella era así
Y no se sabía ni lo necesitaba
Y en un puño de dolor
Se lavaba los sueños por las mañanas


Y entre el silencio de los cristales
Alguien la contemplaba y fumaba

dimecres, 23 de març del 2011

– jo que no volia / yo que no quería -

© Trícia Barrachina
jo no volia escriure't en esta llibreta
no volia escriure el plany o l'enyor de tu
que mai vas estar
o que potser vas estar una mica
un bri un trosset un món
hi ha un buit o una taca
algunes coses és millor deixar de mirar-les
reconec eixe buit que no vull comprendre
ni saber ni mirar ni oir
tapar-lo ignorar-lo tornar a foradar-lo

jo que no volia escriure't en esta llibreta
t'escric en esta llibreta

prenc una infusió que no diluix dolor
ni caigudes
no imagine vida millor que estendre 
la teua roba al terrat
et necessite com un aigua que no bec
tantes coses hem escrit inútilment
continue pensant-te meravella
continue buscant-te sota els túnels del metro
insípid el regust dels dies
foradat cos el meu
cosit a pedaços cada vegada més grans
els meus dits amputats sense els teus cavells
i la vida transcórre com si res
omplint les copes d'un cinisme galopant
que mire d'ofegar inflant un globus
d'un aire que ja no tinc

jo que no volia escriure't en esta llibreta
t'escriuré infinits en esta llibreta
(ai, voluntat maldestre!)

---


yo no quería escribirte en esta libreta
no quería escribir el llanto o la añoranza de ti
que nunca estuviste
o que quizás estuviste un poco
una brizna un pedacito un mundo
hay un vacío o una mancha
algunas cosas es mejor dejar de mirarlas
reconozco ese vacío que no quiero comprender
ni saber ni mirar ni oír
taparlo ignorarlo volver a agujerear-lo


yo que no quería escribirte en esta libreta
te escribo en esta libreta


tomo una infusión que no diluye dolor
ni caídas
no imagino vida mejor que tender
tu ropa en la azotea
te necesito como un agua que no bebo
tantas cosas hemos escrito inútilmente
sigo pensándote maravilla
sigo buscándote bajo los túneles del metro
insípido el sabor de los días
agujereado cuerpo el mío
cosido a parches cada vez más grandes
mis dedos amputados sin tus cabellos
y la vida transcurre como si nada
llenando las copas de un cinismo galopante
que intento ahogar hinchando un globo
de un aire que ya no tengo

yo que no quería escribirte en esta libreta
te escribiré infinitos en esta libreta
(ay, voluntad patosa!)