dijous, 22 de juliol del 2010

- de silencis i comiats / de silencios y despedidas -

© Trícia Barrachina
torne a casa
caminaré sobre carrers gastats
exactament amb la sensació
d'haver gastat cada carrer
s'esgoten les llambordes
com unes flors massa arruixades
i tu que seguixes callant
com la puta d'un cantó
la puta que no vol ser testimoni de res
calles amb el silenci d'eixa puta
que ha deixat de passejar
vorera amunt vorera avall
se t'han esgotat les paraules
de tantes que em vas dir
no trobaré mai cap illa
com la teua
et sé com els quatre cantons
del meu llit



vuelvo a casa
caminaré sobre calles gastadas
exactamente con la sensación 
de haber gastado cada calle
se agotan los adoquines
como unas flores demasiado regadas
y tú que sigues callando
como la puta de una esquina
la puta que no quiere ser testimonio de nada
callas con el silencio de esa puta 
que ha dejado de pasear
acera arriba acera abajo
se te han agotado las palabras
de tantas que me dijiste
nunca encontraré una isla
como la tuya
te sé como las cuatro esquinas
de mi cama

dijous, 17 de juny del 2010

- últimes planes de la moleskine / últimas páginas de la moleskine -

© Trícia Barrachina
Volguera escriure quelcom extraordinari
en estes últimes pàgines d'este
humil quadern de petits viatges.
Escriure, per exemple, la teua pell
nua, que esvara per mon cos.
Cal·ligrafiar els teus ulls
de mirada clara i colors insensats.
Descriure la posició exacta de cada pèl
que pul·lula amorosament ton pubis.
Copiar l'esquena de les pigues,
les imperfeccions agrestes de la teua pell.
Dibuixar sobre el teu cos tots
els mossos, les dents, les suors invictes;
corregint, després, les obscenitats més amoroses
amb perverses paraules amables i contingudes.
Esguitar els fulls brutalment, hormonal,
de tants arraps i colps de desig.
Desxifrar les onomatopeies dels gemecs
i la fúria d'un sexe que desconeix el silenci.
Callar eixes paraules que tems escoltar
i seguir mantenint l'amor sota un mutisme neguitós
que es mulla sense remei sempre que plou.
L'amor i la pena, més que cantats, cridats, bramats.
Escriure'ns estesos damunt el llit,
extenuats per l'oblit ferotge de nostra solemne existència,
i mussitar, aleshores, aquells versos tendríssims
que antuvi ens ballaren entre notes amables
i que ara ens mantenen aletejant uns pocs segons.

Mentrestant, la vida esdevé.



Quisiera escribir algo extraordinario 
en estas últimas páginas de este 
humilde cuaderno de pequeños viajes. 
Escribir, por ejemplo, tu piel desnuda, 
que resbala por mi cuerpo. 
Caligrafiar tus ojos 
de mirada clara y colores insensatos. 
Describir la posición exacta de cada pelo 
que pulula amorosamente tu pubis. 
Copiar la espalda de las pecas, 
las imperfecciones agrestes de tu piel. 
Dibujar sobre tu cuerpo todos 
los bocados, los dientes, los sudores invictos; 
corrigiendo, después, las obscenidades más amorosas 
con perversas palabras amables y contenidas. 
Salpicar las páginas brutal, hormonalmente, 
de tantos arañazos y golpes de deseo. 
Descifrar las onomatopeyas de los gemidos 
y la furia de un sexo que desconoce el silencio. 
Callar esas palabras que temes escuchar 
y seguir manteniendo el amor bajo un mutismo afanoso 
que se moja sin remedio siempre que llueve. 
El amor y la pena, más que cantados, gritados, berreados. 
Escribirnos tendidos sobre la cama, 
extenuados por el olvido feroz de nuestra solemne existencia, 
y musitar, entonces, aquellos versos tiernísimos 
que antaño nos bailaron entre notas amables 
y que ahora nos mantienen aleteando unos pocos segundos.


Mientras tanto, la vida sucede.

divendres, 11 de juny del 2010

- papallones anònimes / mariposas anónimas -

© Trícia Barrachina
agonitzava la papallona
sobre aquella vorera del món
com aquella gota d'aigua
penjant del coll d'una aixeta

he estat papallona
per instants
he sigut eixa papallona
amb ales de cendres
sobre aquella grisa vorera
carrer de Les Barques avall

he sigut, uns segons,
eixa tristesa anònima
que precedix la mort
d'una subtil papallona
que algú, un dia,
retallant una felicitat,
va perseguir amb el dit

la vida vençuda
les papallones també agonitzen



agonizaba la mariposa 
sobre aquella acera del mundo 
como aquella gota de agua 
colgando del cuello de un grifo

he sido mariposa 
por instantes 
he sido esa mariposa 
con alas de cenizas 
sobre aquella gris acera 
calle de Las Barcas abajo

he sido, unos segundos, 
esa tristeza anónima 
que precede la muerte 
de una sutil mariposa 
que alguien, un día, 
recortando una felicidad, 
persiguió con el dedo

la vida vencida
las mariposas también agonizan

dilluns, 17 de maig del 2010

- a doble espai i per duplicat / a doble espacio y por duplicado -

© Trícia Barrachina
1/
com hi ha els extractors de fum

i la liposucció per a certs greixos

sol·licite invent per a fondre el dolor i la llàgrima


2/
com hi ha els extractors de fum

i la liposucció per a certs greixos

sol·licite invent per a fondre el dolor i la llàgrima



1/
habiendo los extractores de humo

y la liposucción para ciertas grasas

solicito invento para fundir el dolor y la lágrima


2/
habiendo los extractores de humo

y la liposucción para ciertas grasas

solicito invento para fundir el dolor y la lágrima

dijous, 13 de maig del 2010

- aquella cortina -

© Trícia Barrachina

Rere aquella cortina
Estava el món.
No gosaves obrir-la.
I callaves.

Tras aquella cortina
Estaba el mundo.
No osabas abrirla.
Y callabas.

dijous, 6 de maig del 2010

- hi ha una poma... / hay una manzana... -

© Trícia Barrachina
Hi ha un silenci que parla de solitud.
Un bri de pols quiet a terra.
Els llums apagats de l'estança.
Unes notes, potser, viuen llunyanes, totes.
I la calor del cos que malmet.
La taula parada sense comensals.
La nevera plena.
Les copes buides
                            – que es baden pel fred –
i una poma coronada per belles circumferències podrides.
És l'hora d'obrir el paraigua,
de caminar dins la bambolla,
és l'hora de la morfina.

Hi ha una copa trencada
en el banc de la cuina
que espera el seu destí.


Hay un silencio que habla de soledad. 
Una brizna de polvo quieta en el suelo. 
Las luces apagadas de la estancia. 
Unas notas, quizás, viven lejanas, todas. 
Y el calor del cuerpo que malogra. 
La mesa puesta sin comensales. 
La nevera llena. 
Las copas vacías 
                           – que se agrietan por el frío –
y una manzana coronada por bellas circunferencias podridas. 
Es la hora de abrir el paraguas, 
de andar dentro la burbuja, 
es la hora de la morfina. 

Hay una copa rota 
en el banco de la cocina 
que espera su destino. 

dissabte, 6 de març del 2010

- cigarrets i nicotina / cigarrillos y nicotina -

© Trícia Barrachina
Este cigarret que encenc
i m'ompli
d'un fum tòxic
arriba a matar-me de plaer
rere un piano de notes finíssimes
i secretes aromes
d'amor i melassa.
El gaudi d'una petita mort.
Cèl·lules de nicotina
que davallen per l'ànima.
La maten,
a miques,
dolçament i paulatina.
Com aquell bes
a la porta d'aquella habitació
d'hotel callat.
Aquella cambra
que amaga
                 – encara –
uns gemecs,
uns dubtes
                 – temors infinits –.
El xiuxiueig d'unes mans
àvides,
feroces.
Camins impensables
que mai gosàrem dibuixar.
Dreceres
per recórrer amb
ulls cecs,
peus nus.
I el carmí dels
llavis
que desapareix,
de tantes dents.
I fume.
Només fume.

Este cigarrillo que enciendo 
y me llena 
de un humo tóxico 
llega a matarme de placer 
tras un piano de notas finísimas 
y secretos aromas 
de amor y melaza. 
El goce de una pequeña muerte. 
Células de nicotina 
que bajan por el alma. 
La matan, 
a añicos,
dulce y paulatinamente
Como aquel beso 
en la puerta de aquella habitación 
de hotel callado. 
Aquel cuarto que esconde 
                                         – todavía –
unos gemidos, 
unas dudas
                 – temores infinitos –.
El susurro de unas manos 
ávidas,
feroces. 
Caminos impensables 
que nunca osamos dibujar. 
Atajos por recorrer 
con ojos ciegos, 
pies desnudos. 
Y el carmín de los 
labios 
que desaparece,
de tantos dientes. 
Y fumo.
Sólo fumo.