dijous, 13 de maig del 2010

- aquella cortina -

© Trícia Barrachina

Rere aquella cortina
Estava el món.
No gosaves obrir-la.
I callaves.

Tras aquella cortina
Estaba el mundo.
No osabas abrirla.
Y callabas.

dijous, 6 de maig del 2010

- hi ha una poma... / hay una manzana... -

© Trícia Barrachina
Hi ha un silenci que parla de solitud.
Un bri de pols quiet a terra.
Els llums apagats de l'estança.
Unes notes, potser, viuen llunyanes, totes.
I la calor del cos que malmet.
La taula parada sense comensals.
La nevera plena.
Les copes buides
                            – que es baden pel fred –
i una poma coronada per belles circumferències podrides.
És l'hora d'obrir el paraigua,
de caminar dins la bambolla,
és l'hora de la morfina.

Hi ha una copa trencada
en el banc de la cuina
que espera el seu destí.


Hay un silencio que habla de soledad. 
Una brizna de polvo quieta en el suelo. 
Las luces apagadas de la estancia. 
Unas notas, quizás, viven lejanas, todas. 
Y el calor del cuerpo que malogra. 
La mesa puesta sin comensales. 
La nevera llena. 
Las copas vacías 
                           – que se agrietan por el frío –
y una manzana coronada por bellas circunferencias podridas. 
Es la hora de abrir el paraguas, 
de andar dentro la burbuja, 
es la hora de la morfina. 

Hay una copa rota 
en el banco de la cocina 
que espera su destino. 

dissabte, 6 de març del 2010

- cigarrets i nicotina / cigarrillos y nicotina -

© Trícia Barrachina
Este cigarret que encenc
i m'ompli
d'un fum tòxic
arriba a matar-me de plaer
rere un piano de notes finíssimes
i secretes aromes
d'amor i melassa.
El gaudi d'una petita mort.
Cèl·lules de nicotina
que davallen per l'ànima.
La maten,
a miques,
dolçament i paulatina.
Com aquell bes
a la porta d'aquella habitació
d'hotel callat.
Aquella cambra
que amaga
                 – encara –
uns gemecs,
uns dubtes
                 – temors infinits –.
El xiuxiueig d'unes mans
àvides,
feroces.
Camins impensables
que mai gosàrem dibuixar.
Dreceres
per recórrer amb
ulls cecs,
peus nus.
I el carmí dels
llavis
que desapareix,
de tantes dents.
I fume.
Només fume.

Este cigarrillo que enciendo 
y me llena 
de un humo tóxico 
llega a matarme de placer 
tras un piano de notas finísimas 
y secretos aromas 
de amor y melaza. 
El goce de una pequeña muerte. 
Células de nicotina 
que bajan por el alma. 
La matan, 
a añicos,
dulce y paulatinamente
Como aquel beso 
en la puerta de aquella habitación 
de hotel callado. 
Aquel cuarto que esconde 
                                         – todavía –
unos gemidos, 
unas dudas
                 – temores infinitos –.
El susurro de unas manos 
ávidas,
feroces. 
Caminos impensables 
que nunca osamos dibujar. 
Atajos por recorrer 
con ojos ciegos, 
pies desnudos. 
Y el carmín de los 
labios 
que desaparece,
de tantos dientes. 
Y fumo.
Sólo fumo.

dijous, 25 de febrer del 2010

- somewhere only we know -

© Trícia Barrachina
Ho vam tindre tot
a la vora d'aquell foc.
Ànimes, totes,
i un fil d'aram.
I vagàvem entre
un lleuger núvol ample
de cotons de ciutat
i una fam o una pols
d'absències mal curades.
Volíem tot a les butxaques,
nus com estàvem.
Mossegàrem la poma.
Unes pomes.
El mercat n'estava ple.
Tot olia a poma.
Tot era poma
que envestíem amb dents
blanques.
Ara,
fugim d'aquell núvol
temerari que ens omple
els armaris de nostàlgia.

Ai, aquella corbata
- i la sabor de la llima -


Lo tuvimos todo
a orillas de aquel fuego. 
Almas, todas,
y un hilo de alambre. 
Y vagábamos entre 
una ligera nube ancha 
de algodones de ciudad 
y un hambre o un polvo 
de ausencias mal curadas. 
Queríamos todo en los bolsillos, 
desnudos como estábamos. 
Mordimos la manzana. 
Unas manzanas. 
El mercado estaba lleno. 
Todo olía a manzana. 
Todo era manzana 
que embestíamos con dientes 
blancos. 
Ahora, 
huimos de aquella nube 
temeraria que nos llena 
los armarios de nostalgia.

Ay, aquella corbata 
- y el sabor de limón  -

dijous, 11 de febrer del 2010

- eterns retorns / eternos retornos -

© Trícia Barrachina
Cremàvem uns papers
com per tornar a escriure
aquelles mateixes paraules
ara fetes cendra.

I aquella falla petita,
aquella falla de fulls nostres
com en un ritual
que mai s'acabava.

Vora la foguera
matàvem el que vam ser
per tornar a alenar
la primera llum del dia.

– Per favor, acosta'm eixa llapissera.


Quemábamos unos papeles 
como para volver a escribir 
aquellas mismas palabras 
ahora hechas ceniza. 

Y aquella pequeña falla, 
aquella falla de nuestras páginas 
como en un ritual 
que nunca se acababa. 

Alrededor de la hoguera 
matábamos lo que fuimos 
para volver a respirar
la primera luz del día. 

– Por favor, acércame ese lápiz.

dijous, 4 de febrer del 2010

- uns melics, aquelles coses / unos ombligos, aquellas cosas -

© Trícia Barrachina
allò que esdevé
més enllà del melic.
la vida esclata
en lletres minúscules

aquello que sucede
más allá del ombligo.
la vida estalla
en letras minúsculas

dilluns, 1 de febrer del 2010

- ai, Cabanyal... -

© Trícia Barrachina
Vinc de racons marítims.
D'escoltar unes veus,
unes mans.
D'una lluita per preservar
l'art d'una vida senzilla,
d'uns veïns amables,
d'uns carrers des dels que,
en silenci,
s'escolta la remor de la mar.
Vinc d'unes voreres que
ja s'han inventat i que
ara
sagnen.
Vinc d'unes parets
deixades,
que demanen vida,
o respecte,
aquella flor d'un balcó,
aquelles dones que ixen
a comprar peix.
Ai, Cabanyal,
que plores.
Et mataran.
I morirem.
Trencadís.

Vengo de rincones marítimos. 
De escuchar unas voces, 
unas manos. 
De una lucha por preservar 
el arte de una vida sencilla, 
de unos vecinos amables, 
de unas calles desde las que, 
en silencio, 
se escucha el rumor del mar. 
Vengo de unas aceras que 
ya se han inventado y que 
ahora 
sangran. 
Vengo de unas paredes 
dejadas, 
que piden vida, 
o respeto, 
aquella flor de un balcón, 
aquellas mujeres que salen 
a comprar pescado. 
Ay, Cabanyal, 
que lloras. 
Te matarán. 
Y  moriremos. 
Trencadís.